EL MEU BLOG

2017-10-11

Benvingut/da al meu blog

Un llibre és un fragment de silenci en mans del lector. Aquell que escriu calla, aquell que llegeix no trenca el silenci.
Pascal Quignard (1948) Escriptor francès.



 La lectura d'un bon llibre és un diàleg incessant en el què el llibre parla i l'ànima contesta. André Maurois (1885-1967). Escriptor francès

TASTETS DELS MEUS LLIBRES


PLUJA SOBRE TERRA MOLLA

"Continuava sense tenir notícies d'en Gerard i jo seguia obsessionada amb el seu record. Les nits se'm feien llargues i espantoses. Les terribles imatges que la meva ment dibuixava no em permetien trobar ni una sola engruna d'assossec.

Aquell 25 d'octubre de 1938 no me l'esborraré mai de la memòria. Havia estat una nit plujosa. El soroll de l'aigua baixant per la canalera que hi havia al costat de la finestra de la meva habitació, el seu petar a terra fent un estrepitós xaaf, la claror elèctrica dels llamps, l'estrident so dels trons i el neguit constant que sempre m'acompanyava, m'havien mantingut desperta tota la nit, sense poder agafar el son ni per un instant. Cada cop aquell nus que s'havia instal·lat dins les meves entranyes em premia amb més força. Em vaig aixecar a mitjanit; la meva petita dormia plàcidament. Recordo que la vaig contemplar llargament, amb una enorme i potser premonitòria tristor; després em vaig apropar a la finestra per contemplar la pluja. Les llàgrimes em van començar a brollar. No vaig fer res per a contenir-les i vaig deixar que llisquessin galtes avall; sabia que això alleugeraria una mica aquell gran dolor. Fora, el cel era d'un gris ben fosc. La pluja, que queia abundantment, marcava el compàs dels diferents elements de la natura, que s'havien ajuntat per tocar plegats una mena d'estranya melodia. La resplendor dels llamps m'il·luminava d'una forma fantasmagòrica la cara, omplint-me la retina de guspires metàl·liques, transformant en color elèctric el blau dels meus ulls reflectits en els vidres de la finestra. Al poc, un estrepitós tro em va sacsejar de dalt a baix. Vaig tornar-me a estirar al llit. La claror intermitent dels llamps em permetia veure la carona de la meva petita; seguia dormint plàcidament. Ni trons, ni llamps, havien pertorbat el seu descans de cada nit. Vaig estirar la mà i li vaig prémer suaument la seva.

A primera hora del matí va comparèixer el pare dient que havia arribat a l'Espluga un tren amb una gran quantitat de brigadistes i que es dirigien a Les Masies. El cor em va fer un sotrac immens i el seu batec va començar a ressonar per tota l'estança. Per fi semblava que el món, almenys per a mi, es començava a moure i a sortir d'aquell esmorteït i aclaparador mutisme.

- Els heu vist, pare?

- Sí..., sí...

- Heu vist en Gerard?

- No, Montserrat. Eren molta colla.

- Pare, hi he d'anar. He d'anar a les Masies i trobar en Gerard o saber què li ha passat.

- Serà millor que hi vagi sol.

- Què dieu pare! Fa tant que espero aquest moment; a més ell no sap que estic aquí a Prades...

- Per Déu Montserrat! No t'adones que se'n van cap als seus països i que la guerra està pràcticament perduda. I si el trobes? Què faràs si el trobes?

- Me n'aniré amb ell, pare. Ho vam decidir fa temps. Si les coses anaven maldades per la República marxaríem plegats a Bèlgica.

- Montserrat, per l'amor de Déu, reacciona! Quant temps fa que no has rebut cap carta d'en Gerard? Tu queda't aquí. Si el trobo, li explicaré la situació i que ell decideixi.

Jo escoltava les paraules del pare feta un embolic. La meva ment no assimilava el que estava passant. Tot allò em sobrepassava. "Si el trobo?" Clar que el trobarem. Hi cabia potser alguna altra possibilitat...?"

TRETZE RELATS DE VERTIGEN

"... Sap que avui serà un dia dramàtic i decisiu a la seva vida. Ho sap de fa dies.

Fa temps que no paga la hipoteca del pis; per tant sap que no hi ha res a fer, perquè en això els bancs són implacables. Són qui tenen la darrera paraula, o millor dit: la paella pel mànec. També ha deixat de pagar les despeses de comunitat, la llum, el gas, l'aigua... Així que no és estrany que la llum resti apagada, els fogons no s'encenguin, la calefacció hagi deixat de donar escalfor i de les aixetes no hi ragi ni una punyetera gota d'aigua.

Les lleganyes són ben molestes, troba. Per això, el primer que fa cada dia quan es lleva al matí, és agafar l'única garrafa d'aigua que té i que li ha de durar tota la setmana, i amb molta cura de no passar-se, va impregnant el cantó d'una tovallola amb un poquet d'aquella aigua; poquet, perquè no pot malbaratar l'aigua amb futileses, però suficient, segons el seu criteri, i es renta cara, mans i ulls, fregant amb molta cura el contorn dels ulls. A la pobra Tuietes sempre li ha agradat anar polida. Neta, polida i ben pentinada, tot per aquest ordre. Bé... d'això en fa una colla d'anys; de quan el cap i la vista regien encara en condicions.

A continuació, seguint el mateix ritual de sempre, fa una bona xarrupada al cartó de vi barat que acaba d'encetar. Seguint fil per randa la rutina de cada dia s'hauria de deixar anar al sofà una llarga estona. Però avui no ho fa. Avui, de forma gairebé mecànica, guaita per la finestra del setè pis on viu. De reüll es veu reflectida al vidre de la finestra. No sembla pas la Tuietes que ella recorda. Avui, prengui la decisió que prengui, segur que l'acabaran veient una colla de desconeguts; i què pensaran si la veuen amb tan mal aspecte...? Amb els quatre dits de les dues mans, sense deixar de mirar-se a través del vidre, va fent acció de pentinar-se el cabell. No té cap mirall. Fa mesos que se'ls va vendre tots als Encants. I què n'ha fet de la pinta...? Fa temps que intenta recordar-ho i no se'n surt.

Als Encants, si un afina bé l'olfacte, es poden trobar grans oportunitats, atès que cada vegada hi ha més gent desesperada que necessita diners de manera ràpida per sortir d'un impàs, i sota aquesta pressió, ven el que calgui, fins l'anell de compromís si s'escau. Possiblement, per a molts, tampoc suposaria un gran sacrifici, sobretot tenint en compte quant volàtils i efímers poden ser certs compromisos.

La veïna del davant, sovint li porta algun plat de menjar preparat; alguna altra li porta roba que ja no utilitza. Els fa pena la pobra Tuietes. Altres, no en volen sentir ni a parlar: "Em fa fàstic de veure...", diuen uns. "Sempre ha estat força rara...", diuen uns altres. Sigui com sigui, el cert és que una dona malalta com la Tuietes, que sense ser una dona vella fa temps que ha deixat de ser jova, i sobrevivint malalta i sola en una ciutat com Barcelona amb una miserable pensió, ha de fer pena de necessitat, però tot i així, a la majoria de veïns els incomoda. I força que els incomoda:

"És com tenir un gra al cul... Ves com pot pagar els diners de la hipoteca i les despeses de comunitat si fa una colla d'anys que ni treballa ni fa res productiu... "

Això...! Això que no pagui les despeses de comunitat és el que més incomoda als veïns, la resta, a la majoria els importa ben poc. Pensen que no és el seu problema.

La Tuietes, està cansada de tot. Dels veïns, que d'ençà que ha anat a menys se la miren per damunt les espatlles o li giren la cara, i fins i tot alguns tenen la santa barra de fer-li caritat; talment com si fos una pobra del carrer. De l'assistent social, que sense ella demanar-ho, de cop, se li ha ficat a la seva vida i l'està assetjant a totes hores i a petició del Ministeri Fiscal l'obliga a acompanyar-la a la consulta d'una colla de metges que no coneix de res. D'haver d'anar cada dia a un menjador social per a poder alimentar-se millor, i haver d'aguantar la terrible humiliació de veure's emmirallada en uns i altres com ella, o semblants. D'haver-se tornat invisible als ulls d'un món que cada cop entén menys... I de tant i tant dolor acumulat.

Sap que avui no serà un dia fàcil per a ella. Així que té l'excusa perfecta per prendre's un parell de glops més... O beure's el cartó de vi sencer. Total, pel que li queda... Tal vegada, vida i vi, gairebé a parts iguals.

Torna a guaitar per la finestra; abaixant la vista va resseguint tota la verticalitat de la façana fins a arribar a l'empedrat del carrer: "suficient", pensa.

- Hola Tuietes. Què fas guaitant per la finestra? Recorda que tu sempre has tingut vertigen...

- Oh! Ja tornes a ser tu. Per on has entrat aquesta vegada?

- Ai Tuietes, que n'ets de desmemoriada... Que no te'n recordes que jo tinc clau d'aquesta casa?

- Jo no la dono a ningú la clau de casa meva.

- Casa teva, dius? Quina casa...? Que avui et foten fora, noia!

- No. No em faran fora. No els donaré aquest gust. Me n'aniré jo.

- I com ho faràs, reineta...?

- Ja ho saps prou com ho faré. M'has estat espiant tota l'estona. Que et penses que no ho sé...? Que et penses que sóc burra...?

- I tant que n'ets de burra. Si fossis una mica llesta, hauries pensat en tot el que et vindrà després.

- Després...? Després, ja haurà acabat tot.

- Ai, Tuietes, Tuietes... Després vindrà el pitjor. El teu cos completament nu serà col·locat de qualsevol manera damunt una freda taula d'una asèptica habitació, i una forense, mentre encara s'estarà llepant els dits, impregnats amb l'oli de l'entrepà amb fuet que s'acaba de cruspir, endinsarà les dues mans dins uns impol·luts guants de làtex, i sense que tu hi puguis fer res, t'arrancarà totes les vísceres del cos. Xaaaf! I et deixarà sense la poca sang que et pugui quedar, i ho farà amb total absència de compassió; d'això en pots estar ben segura. No en tenen pas de compassió aquesta mena de gent. Després, ho posarà tot en una nevera. Una nevereta portàtil. Tampoc et creguis tu que sigui res de l'altre món; que per encabir-hi les teves "quatre coses" es necessitarà ben poc espai.

- Què dius! Això no pot ser. Per què m'han de fer tot això un cop morta...?

- Sí, estimada Tuietes, sí. Et faran això, i més... I qui sap si a sobre no s'ocuparà del teu cas una funcionària de cap quadriculat, incapaç de sentir cap mena d'empatia cap a ningú... Segur, que mentre fa entrega de la nevera als Mossos amb les teves "quatre coses", i l'ofici amb tot un fotimer d'explicacions tècniques, per fer-ho arribar plegat als serveis de toxicologia, no fa altra cosa que queixar-se repetidament de la sobrecàrrega de feina que els ha donat a tots plegats el coi de boja..."

L'ALLARGADA OMBRA D'UNA PERVERSIÓ

"... Per la cantonada s'anaven perfilant els tres caparrons de les nenes, en companyia del vicari, de retorn de la passejada.

- Què, Sr. vicari; s'ha portat bé la Nena? Preguntà l'àvia, tot esbossant un mig somriure, encomanat potser per la cofoia cara del vicari.

- I tant que sí. Molt bé. És un encant de criatura. Tenen unes joies per polir en aquest barri. Són tres àngels de Déu.

La Nena, no entenia res. Què volia dir el Sr. vicari? Les dones en canvi se sentien ben estarrufades, com si l'afalac hagués anat per a elles, i es delectaven en compliments cap al capellà: "I quina paciència que té vostè... Quina sort en tenim d'un vicari tan bo i tan jove..." Ell, de la mà de les dues nenes, una per banda, continuà el seu camí de retorn a la vicaria. Les dues petites tenen permís de sons pares, fidels parroquians de l'Església. Així les tenen entretingudes i el que és més d'agrair: protegides i a resguard de tot mal. De ben segur que ells, igual que aquelles dones del veïnat, també aplaudien la bona disposició del jove Sr. vicari.

- Mare meva, però si portes la butxaqueta de la bata tota descosida! Que n'ets de destralera, Nena! - Cridà exaltada l'àvia de la Nena.

- Però on t'has posat filla meva, per tornar tan rebregada! - Exclamà tot seguit la mare de la Nena.

La Nena quedà mirant-se-les completament immòbil, amb aquells ulls rodons i expressius. Espantada pels crits, muda de paraules i amb l'ànima plena de dol. Se sentia culpable. Aquelles paraules la feien sentir més culpable encara. La Pepa al seu costat; sempre en silent complicitat. L'àvia, dirigint-se a sa filla, intervingué de nou:

- Passa que li deixes fer tot el que vol. A veure tu si veus altres nenes del veïnat fent pastetes tot el dia?

I sense deixar respondre a sa filla, continuà:

- I què me'n dius de quan anem al maset de la vinya? No se'n pot estar d'enfilar-se als arbres com si fos una moneta o un bitxet trepador. Això només és cosa de xicotots. Què haurà dit el Sr. vicari? Aquesta nena s'està aviciant amb costums gens propis d'una nena, i menys d'una nena de la seva edat. Que només té sis anys! És de petits que se'ls ha d'ensenyar a comportar-se, sinó acaben creixent torts com els ceps.

- Mare, que una cosa és que jugui amb fang, o que corri lliure per la vinya, que tampoc trobo que no ho pugui fer. I d'enfilar-se ho farà als ceps, no pas als arbres. Que a la vinya no n'hi ha d'arbres. La Nena és petita encara i en alguna cosa u altra s'ha d'entretenir. Altra cosa és que vagi a passejar amb el Sr. vicari i torni tota rebregada i amb la butxaca estripada... Tampoc m'agrada a mi que es comporti com una salvatge. Les altres dues nenes no anaven pas rebregades com ella.

La més gran i la més tímida, de cap a la feina, anant clavant l'agulla als guants, una d'especial per a la pell, en el més absolut silenci. Allò, al cap i a la fi, no anava amb elles.

La Nena, com si aquell rebombori tampoc anés amb ella, dirigint-se a la seva mare, amb un fil de veu, li digué:

- Mama. Puc fer una bassa?

- Què dius, Nena... Que no has sentit la teva mare? - Replicà l'àvia, volent tallar de soca-rel els desitjos de la Nena, i alhora traslladar la responsabilitat de decidir a sa mare.

- Ara ja no ve d'aquí... Tot plegat... - Respongué resignada la mare de la Nena.

La Nena deixà la Pepa arraconada a la paret, i molt fluixet li digué:

- Pepa, tu no et preocupis que de seguida torno. No tinguis por...

Les dones continuaren amb el seu treball, en silenci. L'àvia de la Nena se n'anà cap a l'interior de la casa, visiblement molesta per la permissivitat de la seva filla. Avui ja havien acomplert el seu torn de conversa i tafaneries. La Nena, anava i venia, tota atrafegada, omplint galledes al safareig i buidant-les al bassal de fang, que aquesta vegada tenia més fondària que mai.

Un cop va tenir el bassal ple, la Nena introduí a poc a poc la Pepa dins aquelles fangoses i tèrboles aigües.

- No tinguis por, Pepa, que jo et netejaré del tot; ja ho veuràs... - Li anava dient ben a cau d'orella la Nena a la Pepa, amb un to entre dolç i trist". I amb una força punyent, començà a fregar una vegada i una altra el seu cos de cartó submergit dins la bassa.

- Però què fas, ximpleta. No veus que és una nina de cartó! - Cridà la de més edat.

- Està bruta... La Pepa està bruta... - Respongué molt fluixet la Nena, com si no volgués ser escoltada.


Les ombres de la nit avancen. La Nena sent la seva remor i percep les seves olors. El seu petit cos s'agita dins el llit sense control de cap mena. Primer són uns grollers sospirs, després unes passes dins la foscor de la seva ment. Una por desfermada s'apodera de la seva voluntat. Prova de fugir amagant-se sota els llençols. Prem fort les parpelles. Intentant segellar la seva boca mossega, fins a sagnar, el llavi inferior. No pot fer-hi res. La maleïda fosca surt de dins seu; ho fa sigil·losament i amb traïdoria; l'atrapa, i la sacseja brutalment dins els llençols humits i freds que l'embolcallen. Un amarg i punyent crit li surt de dins les entranyes.

- Mama...! Mama..."


Traducción de la novela: "PLUJA SOBRE TERRA MOLLA", galardonada con el XXXI PREMIO DE NARRATIVA RIBERA D'EBRE, edición actualizada a cargo de MARIA CARME POBLET, autora de la novela.

"Capítulo 1 - Introducció

La inesperada decisión de Neus, podría cambiar totalmente el curso de su vida.

Faltaba poco menos de cinco minutos para que el tren llegara y ya no había vuelta atrás. De su interior le llegaba una imperioso deseo de salir al exterior y contemplar por última vez el cielo, hoy gris y lluvioso, de Barcelona. No poderlo hacer, la hacía sentir como si de pronto la vida se le fuera deslizando y perdiendo en un largo instante, inquieta ante el fantasma de lo desconocido. Un repetitivo murmullo de voces resonaba por toda la estación. Con la mirada iba observando el deambular arriba y abajo de un numeroso enjambre de cuerpos humanos, de diferente longitud, anchura, edad y género, integrados cada vez más dentro del color intemporal y triste de aquel paisaje urbano. Presentía, con cierto malestar y sin poderlo evitar, que quizás ahora ella también era únicmente un cuerpo más, dentro de aquel grupo anónimo y gris, participando en un deslucido y esperpéntico espectáculo.

El suave timbre de una voz femenina anunciando por megafonía la llegada del tren por la vía cinco la despierta de su ensoñación, retornándola de nuevo a la realidad del momento.

El tren, ya se dejaba ver y se iba acercando muy lentamente. Neus arrastró con fuerza su voluminosa maleta para situarse mejor en el andén. De nuevo le vino en mente ese sentimiento de angustia, que por más que intente alejarlo, que se esfuerce en ello y que lo desee con todos sus sentidos, no puede evitar que persistente, últimamente, la acompañe como si fuera su sombra. Pensaba: "Voy al pueblo de mi madre i de mis abuelos, a quedarme para siempre, o por unos días, unos meses... Tal vez unos años..."

Dudas y más dudas sobre un destino por ahora incierto. Se iba de Barcelona, ​​ su ciudad, y a pesar de creer que esa era la decisión correcta, no dejaba de ser, al menos para ella, como la extirpación de un órgano importante, aunque no vital, de su cuerpo. Atrás quedaban treinta y cinco años de su vida, y todo ello para enfrentarse a un futuro desconocido. Treinta y cinco años, llenos de luces y de sombras, y, ahora, cubiertos de un enorme i envolvente vacío. Un vacío traidor, innoble, cruel... No sabía si sería capaz de llenar los próximos años de proyectos y nuevas ilusiones, habiendo sido incapaz de culminar satisfactoriamente los treinta y cinco primeros. Ella, era mujer de ciudad, de multitudes, de fiestas, de amigos... En el pueblo de los abuelos apenas conocía a nadie. Solamente le esperaba una gran casa gris llena de recuerdos, muchas horas de soledad y... ¡No! No se dejará engañar por los turbios pensamientos que la envuelven y la quieren hacer caer en la trampa del miedo. Bien es cierto que estaba totalmente segura de su decisión, pero no podía evitar, que por momentos, la parte más débil de su naturaleza quisiera hacerla caer en su particular engaño, enviándole señales negativas y engañosas, para paralizarla y así continuar gobernando su vida con rumbo incierto y sin destino.

Sentía el calor de toda una unión de cuerpos en movimiento, que la empujaban a avanzar y a la vez la obligaban a salir de sus preocupaciones. Un señor de mediana edad le ayudó a subir la maleta al tren. Una vez arriba, ella le dio las gracias, que acompañó con una amplia sonrisa. Un poquito más allá divisó un compartimiento vacío. Deberá darse prisa si no quiere que otra persona se lo quite.

Mientras el tren iba avanzando, ya en el exterior, distraía sus ojos observando con cierta melancolía aquel paisaje, que se le mostraba: húmedo, distante, frío... Las gotas de lluvia, rebotaban cada vez con más fuerza en el cristal de la ventana, produciéndole un dolor imaginario en el rostro. Quisiera acercar la nariz, para así poder sentir más cercano el húmedo frescor del exterior, como, evocando una memoria lejana, recordaba que lo hacía cuando era muy pequeña y viajaba a Tarragona con sus abuelos a visitar a su tía monja, hermana de su abuelo Fidel; pero no puede; no puede... Quizá es que sabía que nunca más volvería a ser aquella niña inocente, alejada de toda preocupación y esto la inquietaba porque ya no tenía remedio... ¿Y, sin embargo, porque tenía que inquietarla si hacía ya tanto que había dejado de ser una niña inocente...?

Una vez pasado Sitges el vagón quedó casi vacío, únicamente cuatro o cinco personas repartidas por los compartimentos de atrás y dos personas sentadas al lado del compartimiento de Neus, separadas tan solo por el largo pasillo de punta a punta de vagón. Se trataba de un matrimonio mayor, con aspecto de ser de pueblo. Hablaban entre ellos en voz baja como si no quisieran ser escuchados. Neus, los observaba de reojo. La mujer tenía una sonrisa amable, su cabello blanco, rizado y corto, estaba aplanado por una reciente permanente; la cara, finamente arrugada y sin rastro de maquillaje, envolvía una mirada del todo transparente, protegida por unas gafas de esas que sirven para mirar de cerca y de lejos. El hombre tenía la piel curtida por el sol, seguramente de haber trabajado largas y duras jornadas en el campo. Parecía un buen hombre. A Neus se lo parecía. Seguro que aquel matrimonio mayor poco imaginaba las "paranoias" que albergaba la mente de Neus en aquellos momentos..."


© Maria Carme Poblet Casanovas